Després de treballar els contes de Pere Calders, els nois i noies de literatura catalana de 2n de batxillerat nocturn han fet contes inspirats en la ironia i els temes d’ aquest gran contista. Us en presentem un, que duu per títol “EL MEU AMIC”, escrit per l’Adrián Díaz. Esperem que us hi divertiu força!
EL MEU AMIC
Aquell dia, aprofitant que el tenia lliure, vaig baixar aviat al bar del barri, més o menys cap a les quatre de la tarda, per prendre’m un cafè i anar a passejar una estona, ja que feia un dia esplèndid.
Recordo que en el local només hi érem el Quique, embadalit des de la barra, mirant a la televisió els últims resultats esportius de la jornada, i una àvia al fons que, segons m’havia explicat el mateix cambrer, portava més d’una hora bevent-se una til·la i mirant per la vidriera que donava al carrer.
En el mateix moment que em vaig acabar el cafè, em vaig aixecar amb la intenció de retornar la tassa a la barra i pagar, i va ser en aquell precís instant quan la porta es va obrir. D’ella va aparèixer un home esvalotat, amb la jaqueta penjant del braç, que es va apressar a la barra per dir amb rapidesa:
- Una canya, si us plau.
Em va costar saber si era ell, en un primer moment, ja que havia passat massa temps des de l’última vegada que ens vam veure, però no hi havia cap dubte que era en Joan, un antic company de classe. Li vaig fer un toc a l’espatlla i es va girar.
- Cony, si ets tu, Pablo! Quina alegria de trobar-te! – em va saludar en veure’m.
– Joan! Em pensava que t’havies anat de la ciutat! Com que ja mai et veig per aquí… – li vaig dir.
– Estic molt embolicat amb el treball. No veus com vinc? Mira,és un quart de cinc – va dir assenyalant-me el seu rellotge de polsera- i he començat a treballar a les set del matí.
– Vinga, asseu-te amb mi, que et convido a una altra canya, tindràs moltes coses per explicar-me – li vaig oferir.
– Què va, què va… Ara mateix m’acabo això i me’n vaig.. Tinc un altre compromís. Tu fas alguna cosa aquesta tarda?
– Doncs no, la tinc lliure.
– Llavors pots acompanyar-me, si et ve de gust – em va suggerir al mateix temps que s’acabava mitja cervesa d’un glop.
– D’acord, estic encantat. On has d’anar?
– A un lliurament de premis al qual m’han nominat – va dir molt satisfet – Anem-nos-en, que no ha de faltar molt perquè comenci.
Vam sortir del local i vam caminar ciutat endins, ja que el lliurament es feia, com sempre, en el centre de la ciutat.
Jo el mirava i veia en ell a un triomfador. És més: sempre havia sabut que Joan estava destinat a destacar en aquesta vida. No obstant això, m’intrigava quin era el seu treball, així que no vaig poder evitar preguntar. Ell amb total tranquil·litat em va respondre:
- Veuràs, treballo d’arravatador professional d’objectes no propis.
– Ah! I això on s’estudia? – li vaig preguntar.
– Bé… És complicat. Normalment un comença enduent-se’n alguna cosa dels quioscs, dels “Tot a cent”… I a mesura que avança, tria una especialització. Tinc companys que es dediquen solament al metro, uns altres a les sortides dels bancs i uns altres, que tenen molta tècnica, van alternant els diferents camps de treball.
– No sabia que era un treball tan estès – vaig dir llavors.
– Doncs sí, sí que ho és. Com a exemple puc posar-te que a l’any es realitzen milers de conferències, perquè en aquest treball, com en qualsevol altre, hem d’estar sempre renovats de coneixements si volem fer una bona feina. Sense anar més lluny, fa poques setmanes vaig ser a una ponència d’un catedràtic en la matèria que ha revolucionat les estirades de bossa. Amb el seu nou mètode ja no fa falta estirar tant el braç des de la moto, així doncs, millora la nostra seguretat laboral, i, a més, hi ha poques possibilitats que la persona que porta la bossa pateixi algun dany. Perquè, digues-m’ho tu: Quin agricultor danyaria els arbres que li donen els seus preuats fruits?
– Doncs s’ha d’haver avançat molt, aleshores! – li vaig reconèixer sorprès.
– En efecte. Entenc que la gent cregui que tot es basa en la punta d’una navalla, però de cap manera és això el que fem nosaltres. El nostre treball és molt més delicat, és artesania. I això exigeix sacrificis i molta vocació. No és un treball per a tothom. A més , has de ser molt estalviador o, per contra, buscar-te una segona feina. Ningú pot estar donant-se a la fuga amb cinquanta anys – va dir abans de parar-se en sec -. És aquí el lliurament.
Per fi vam arribar al col·legi on es donaven els premis, que es deia Antoni Cumella. En la porta del mateix col·legi es congregaven tot tipus d’experts en la matèria del robatori. Joan els saludava, d’un en un, i després em feia un repàs de les habilitats de tots: aquest destacava per les seves maniobres en els mercats ambulants, l’altre tenia molt bona mà pels “guiris” de la costa… I així amb tots. Reconec que em vaig sentir orgullós de veure’m envoltat de tants genis.
Quan va arribar l’hora vam passar a dins del col·legi, que disposava d’una gran sala per fer tot tipus d’actes. Allí la gent va anar col·locant-se en les butaques i preparant-se perquè comencés la gala.
Sobre l’escenari, es trobaven tot tipus d’autoritats locals: l’alcalde, alguns regidors, el màxim responsable de la comissaria de la policia municipal i un parell més de persones que no vaig saber reconèixer.
L’alcalde, un home de pèl canós, prim, amb la cara caiguda i barba a mig fer, va donar uns passos cap a davant amb el micròfon a la mà i va començar a dir:
- Benvinguts tots al lliurament anual de premis als millors brivalls del 2013. Sabem que ha estat un any dur, que l’economia no acompanya i que això afecta tots els sectors, incloent-hi el vostre. Però això no lleva que l’esforç no sigui valorat i recompensat, i que…
– Vinga, no t’enrotllis, pesat! – va cridar algú des del públic.
– Això, això! Dóna’ns el premi i calla! – va insistir una altra veu.
– En aquest cas passarem directament a lliurar els premis segons els diferents rams i especialitzacions -va continuar l’alcalde sufocat-. En primer lloc donarem el premi al millor especialista en evasions i fugides.
En aquest moment li va passar el micròfon al policia, que s’havia avançat amb una llibreta a la mà.
Aquest, sense deixar de mirar la llibreta, va dir:
- Segons ens consta a comissaria, el senyor Andrés Jiménez ha escapat dels nostres agents municipals aquest any unes 53 vegades, aproximadament, sent només capturat o interceptat una vegada. És, per tant, qui es porta el premi a l’evasió.
Llavors el policia va deixar de mirar la llibreta, se la va col·locar sota l’espatlla, al costat del seu barret, i va començar a aplaudir amb un gran somriure en el rostre. Andrés va pujar, va donar la mà a l’alcalde, es va fer la foto amb ell i el policia i tot seguit va baixar l’escala aixecant el trofeu.
Així van ser tots els premis, fins arribar al premi final: lliurat al millor lladre de tot l’any. Per haver mostrat versatilitat en tots els camps; per dedicar-se a l’estudi de noves tècniques o millores de les ja existents; per representar fidelment a un treball tant antic com els diners, en fi: el premi lliurat a qui dedica tota la seva vida a les butxaques dels altres.
- Ens ha costat molt prendre una decisió – va dir l’alcalde -, però al final ens hem posat d’acord. El premi, com és just i molts entendran, perquè coneixen els avanços que ha aportat aquest reconegut home a la delinqüència del municipi, és per…. Joan Ramos! Endavant, puja!
Era increïble, jo no m’imaginava que el meu amic fos tan bo en el seu treball. Com ja he esmentat, alguna cosa em deia fa temps que en Joan estava destinat a triomfar en la vida, i així es complia el pronòstic.
Les butaques van esclatar en aplaudiments, l’alcalde es va precipitar a l’escala de l’escenari per rebre al mestre del pillatge. En Joan, aguantant el lluent trofeu, que representava una mà d’or sostenint una cartera repleta de bitllets, va disposar del micròfon per dir unes paraules. Paraules que no va poder dir, perquè abans de que comencés a parlar, un subjecte va saltar del públic i li va arrabassar el trofeu, fent-se fonedís entre la gent tant ràpid com va poder. Una gran batussa es va succeir, van volar cops de puny i puntades de peus per tota la sala, i jo em trobava al mig, sense saber què fer.
Llavors, d’entre la massa enfuriada va aparèixer en Joan, obrint-se pas com podia, intentant no rebre cap cop de les persones que s’estaven barallant. Em va agafar del braç i em va portar al rebedor del col·legi. Entristit pel que havia ocorregut, vaig intentar consolar-lo. La pèrdua d’aquell trofeu, que suposava un any d’esforç, havia d’haver estat molt dura per a ell. Així que li vaig dir:
- Bé… Sento molt que hagis perdut el trofeu… És molt injust el que t’ha passat.
– Ah, no! – em va dir agafant-me de l’espatlla – No passa res. Mira el que he aconseguit.
De la seva jaqueta en va treure dues carteres de cuir: una era la de l’alcalde i l’altra era del tipus que li havia robat el trofeu.
- Veus el que et deia de la vocació? –em va dir somrient com un nen-. Vols que et convidi a prendre alguna cosa?
ADRIÁN DIAZ, 2n de BATXILLERAT NOCTURN
kjnbj